1 de maig: poder popular, des de baix, entre totes, a tot arreu… És el nostre moment! / 1 de mayo: poder popular, desde abajo, entre todas, en todas partes… ¡Es nuestro momento!

El Primer de Maig és el dia tradicional de la classe treballadora. Es celebra des de fa més d’un segle en record dels “màrtirs de Chicago”, militants obrers que van lluitar per la jornada laboral de 8 hores. En l’Estat espanyol les 8 hores de jornada laboral es van implantar arran de la poderosa vaga de “La Canadenca” en 1919, un any d’importantíssimes lluites sindicals i socials. Avui dia, en temps de retallades i de reculades dels drets socials aquesta jornada no és, ni molt menys, respectada. Hores extres, jornades partides, multi-ocupació per arribar a fi de mes, desocupació massiva o temporalitat generalitzada: així és el nostre panorama laboral.
Les classes populars vivim en una constant lluita contra la precarietat a tots nivells. L’ocupació generada en els últims anys és pràcticament tota de caràcter temporal, la qual cosa implica cada vegada pitjors condicions laborals. Una de cada cinc persones actives està a l’atur. Però és que de les altres quatre hi ha dues encadenant un treball temporal darrere l’altre, i una altra d’aquestes cinc està encadenada a una feina cobrint jornades inacabables. 
  • La situació per a la joventut treballadora, la suposada generació millor preparada i més qualificada de la història, s’enfronta a una taxa d’atur tan gran que implica que la meitat del jovent no pot trobar feina. I això sense comptar amb la quantitat de joves que estudien o es troben inscrites en incomptables cursos de formació que amaguen les dades reals de desocupació. El resultat és conegut: o vius de la família fins a edats tardanes, subsisteixes amb prou feines a força de treballs precaris o emigres a la recerca d’altres futurs. En qualsevol cas, la falta de perspectiva fa molt dificil poder projectar-se cap al futur i fa patent una sensació d’estancament.
  • Un sector amb freqüència oblidat és el pensionista. Bé per jubilació, bé per malaltia o dependència, és una part de la població que avui dia, en plena crisi, aguanta el pes econòmic de moltes famílies i també contribueix a la cura de les seves nétes i néts quan no ho poden fer les seues filles i fills. A més, en aquests últims anys la caixa de les pensions ha servit per tapar els malbarataments del capital, una cosa que, sens dubte, ens portarà conseqüències molt negatives de cara al futur. Aquestes retallades (com també per exemple les retallades en sanitat) són atacs contra la nostra pròpia esperança de vida. 
  • La dona treballadora és la que surt pitjor parada en tot aquest context. Les xifres més altes d’atur es donen en aquest col·lectiu, sempre amb taxes superiors a les dels homes. La dona troba dificultats més grans a l’hora d’accedir a un lloc de treball pel “risc” (per al capitalista) que siga mare. A més, en cas de tenir una ocupació, generalment cobrarà menys que els seus companys homes. Som el suport de les famílies, i no poques vegades hem d’afrontar soles la criança dels fills o la cura dels nostres majors.

Tots aquests atacs econòmics contra la classe treballadora es retroalimenten amb altres atacs polítics i culturals que fins i tot neguen la nostra pròpia existència com a classe. Ara, sota el neoliberalisme més cruel, totes som classe mitjana i qui és pobre és poc menys “perquè s’ho mereix”. Aquesta ideologia deixa entreveure que qui es fa ric, els emprenedors, també s’ho mereixen encara que sabem que la seua riquesa naix del nostre treball, de la nostra falta de drets o de saltar-se els que encara conservem, i quan no, de la corrupció, l’engany i el robatori sistematitzat.

 L’avanç del capitalisme no hagués estat possible sense els grans partits d’esquerres ni els sindicats majoritaris, ja que, les seues elits almenys, han estat i són igualment partidàries de la doctrina neoliberal. La major victòria del capitalisme ha estat convertir als seus antagonistes en els seus defensors i haver donat a entendre que no hi ha un altre món possible. 
Però la crisi que avui dia ens colpeja no és una crisi puntual de la qual sortirem aviat, com vaticinen els portaveus mediàtics del règim, sinó l’expressió d’una crisi de sistema, de civilització, que s’estendrà irremeiablement al llarg de les properes dècades. No podem perdre de vista que vivim en un món finit amb recursos limitats i que estem esgotant alguns d’ells, com el petroli, vital per als processos d’acumulació capitalista. Des d’aquesta visió, que el propi capital porta ja temps apropant-se cada vegada més ràpid al precipici i que sens dubte intentarà arrossegar-nos en la seva caiguda, hem de ser conscients que hem d’articular les resistències i apostes polítiques des de ja, ja que d’això dependran els escenaris en els quals ens moguem d’ara endavant.
L’1 de Maig representa una data important. És un dia en el qual recordem les conquestes obtingudes a través de la lluita i prenem consciència de la nostra dignitat, que som nosaltres les que movem el món, les que fem l’economia real, les que sostenim la vida enfront de la maquinària de mort que manté el sistema. Des d’aquest empoderament que ens dóna saber el que som i el que podem ser, d’anar desenvolupant polítiques que posin l’economia al servei de les persones, que posin la vida, i no el benefici, al centre. Una vida que mereixi la pena ser viscuda i que, per tant, no siga a costa d’altres persones ni del planeta, que al cap i a la fi és la nostra casa comuna.
 Per tot això ens hem d’organitzar cada vegada més i millor, a tots els nivells. Des de col·lectius de barri, feministes, de joves, centres socials i ateneus, xarxes i organitzacions polítiques i, per descomptat, també sindicats de classe, entre els quals seria desitjable una major capacitat de confluència. Només entre totes, generant poder popular, serem capaços de fer front al que ve i estarem ja assajant la construcció d’una nova societat lliure, igualitària, solidària i veritablement democràtica.
 
Visca el Primer de Maig!
 

Embat – Organització Llibertària de Catalunya

Apoyo Mutuo

Federació Estudiantil Llibertària

Liza – Joventut llibertària de Galicia

Nazarí – Joventut llibertària de Sevilla 

El Primero de Mayo es el día tradicional de la clase trabajadora. Se celebra desde hace más de un siglo en recuerdo de los “mártires de Chicago”, militantes obreros que lucharon por la jornada de las 8 horas. En el Estado español las 8 horas de jornada laboral se implantaron a raíz de la poderosa huelga de “La Canadiense” en 1919, en un año de importantísimas luchas sindicales y sociales. Hoy en día, en tiempos de recortes y de retrocesos de los derechos sociales esta jornada no es siquiera respetada. Horas extras, jornadas partidas, pluriempleo para llegar a fin de mes, desempleo masivo temporalidad generalizada: así es nuestro panorama laboral.

Las clases populares vivimos en una constante lucha contra la precariedad a todos los niveles. El empleo generado en los últimos años es prácticamente todo de carácter temporal, lo que implica cada vez peores condiciones laborales. Una de cada cinco personas activas está en paro. Pero es que de las otras cuatro hay dos encadenando un trabajo temporal tras otro, y otra de esas cinco está encadenada a un empleo cubriendo jornadas inacabables.

  • La situación para la juventud trabajadora, la supuesta generación mejor preparada y cualificada de la historia, se enfrenta a una tasa de paro tan grande que implica que la mitad de la juventud no puede encontrar trabajo. Y esto sin contar con que la cantidad de jóvenes que estudian o se hallan inscritos en incontables cursos de formación que maquillan los datos de desempleo. El resultado es conocido: vivir de la familia hasta edades tardías, subsistir a duras penas a base de trabajos precarios o la emigración en busca de otros futuros. En cualquier caso, la falta de perspectiva hace muy difícil poder proyectarse hacia el futuro y hace patente una sensación de estancamiento.
  • Un sector con frecuencia olvidado es el pensionista. Bien por jubilación, bien por enfermedad o dependencia, es una parte de la población que hoy en día, en plena crisis, aguanta el peso económico de muchas familias y también contribuye al cuidado de sus nietas y nietos cuando no lo pueden llevar a cabo sus hijas e hijos. Además, en estos últimos años la caja de las pensiones ha servido para tapar los despilfarros del capital, algo que sin duda, traerá consecuencias muy negativas de cara al futuro. Entendemos estos recortes como ataques contra nuestra propia esperanza de vida.
  • La mujer trabajadora es la que sale peor parada en todo este contexto. Las cifras más altas de paro se dan en este colectivo, siempre con tasas superiores a las de los hombres. La mujer encuentra mayores dificultades a la hora de acceder a un puesto de trabajo por el “riesgo” (para el capitalista) de que sea madre. Además, en caso de tener un empleo, generalmente cobrará menos que sus compañeros varones. Somos el sustento de la familias, y no pocas veces tenemos que afrontar solas la crianza de los hijos o el cuidado de nuestros mayores.

Todos estos ataques económicos contra la clase trabajadora se retroalimentan con otros ataques políticos y culturales que incluso niegan nuestra propia existencia como clase. Ahora, bajo el neoliberalismo más cruel, todas somos clase media y quien es pobre es poco menos “porque se lo merece”. Esta ideología deja entrever que quien se hace rico, los emprendedores, también se lo merece aunque sepamos que su riqueza nace de nuestro trabajo, de nuestra falta de derechos o de que se salten los que aún conservamos, y cuando no de la corrupción, el engaño y el robo sistematizado.

El avance del capitalismo no hubiese sido posible sin los grandes partidos de izquierdas ni los sindicatos mayoritarios, puesto que sus élites al menos, han sido y son igualmente partidarias de la doctrina neoliberal. La mayor victoria del capitalismo ha sido convertir a sus antagonistas en sus defensores y haber dado a entender que no hay otro mundo posible.

Pero la crisis que hoy en día nos azota no es una crisis puntual de la que pronto saldremos, como vaticinan los voceros mediáticos del régimen, sino más bien la expresión de una crisis de sistema, de civilización, que se extenderá irremediablemente a lo largo de las próximas décadas. No podemos perder de vista que vivimos en un mundo finito, con recursos limitados y que estamos agotando algunos de ellos, como el petróleo, vital para los procesos de acumulación capitalista.

Desde esta visión, de que el propio capital lleva ya tiempo acercándose cada vez más rápido al precipicio y que sin duda intentará arrastrarnos en su caída, tenemos que ser conscientes de quedebemos articular las resistencias y apuestas políticas desde ya, puesto que de ello dependerán los escenarios en los que nos movamos en adelante.

El 1 de Mayo representa una fecha importante. Es un día en el que recordamos las conquistas obtenidas a través de la lucha y tomamos conciencia de nuestra dignidad, de que somos nosotras las que movemos el mundo, las que hacemos la economía real, las que sostenemos la vida frente a la maquinaria de muerte que sostiene el sistema. Desde este empoderamiento que nos da saber lo que somos y lo que podemos ser, de ir desarrollando políticas que pongan la economía al servicio de las personas, que pongan la vida, y no el beneficio, en el centro. Una vida que merezca la pena ser vivida y que por tanto no sea a costa de otras personas ni del planeta, que a fin de cuentas es nuestra casa común.

Por eso tenemos que organizarnos cada vez más y mejor, a todos los niveles. Desde colectivos de barrio, feministas, de jóvenes, centros sociales y ateneos, redes y organizaciones políticas y por supuesto también sindicatos de clase, entre los que sería deseable una mayor capacidad de confluencia. Solo entre todas, generando poder popular, seremos capaces de hacer frente a lo que viene y estaremos ya ensayando la construcción de una nueva sociedad libre, igualitaria, solidaria y verdaderamente democrática.

¡Viva el Primero de Mayo!

¡Participemos en todos los actos y manifestaciones!

Embat – Organización Libertaria de Cataluña

Apoyo Mutuo

Federación Estudiantil Libertaria

Liza – Juventud libertaria de Galicia

Nazarí – Juventud libertaria de Sevilla

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *